Albanie Casswell

albaniecasswell@outlook.es




la bellesa intensa dels diumenges

M'agraden els matins de diumenge. Si surts ben d'hora, la gent encara fa el ronso al llit i els carrers s'esquitxen de les poques persones desvetllades que han aconseguit donar un volt per admirar la llum de la tardor. Prenc te i menjo pastes amb la Be. i les seves quatre gates a casa d'un noi que no hi és. Les tasses i la tetera són del viatge al Japó, jo vull veure els poblets del Japó, li dic, i m'ensenya altres meravelles que van anar comprant per allà on passaven. 
De tornada la plaça del mercat s'ha omplert de flors i antigalles, munten les parades de nines de porcellana, màquines d'escriure i pedres precioses. El mercat, els diumenges, sempre m'envaeix amb una felicitat neta i atemporal, com si en el soroll dels nens que corren entre gerros de ceràmica i miralls victorians veiés tots els infants, de totes les èpoques, que han rigut i crescut a les places dels carrers. Amb la faldilla llarga i el jersei de punt, palplantada mirant rams d'espígol entre àvies, em sento una mica com dins una novel·la de Mercè Rodoreda tota plena de coses boniques i tràgiques, coses ben reals. Com aquest cel que sobre nostre s'esmicola en núvols blancs, com la música de gralles donant el toc als castellers que vora a casa s'enfilen uns a sobre els altres formant columnes enlairades que semblen arribar al campanar.
M'agradaria dedicar-me a això a la vida; que cuinar fos fer boletes de carn picada amb les mans netes, que netejar fos passar l'escombra un matí ple de llum, que la calma i la cura envaïssin el nostre fer, que en un balcó o en un jardí construïssin un niu els ocells, i jo pogués regar les plantes parant-me a admirar els seus colors. 
Ahir a Mura veiem les cases dels nostres somnis i allà dalt s'hi respira aquesta mena de pau, de davantals a quadres i llenya amuntegada per quan arribi l'hivern. 
La bellesa a vegades és tan intensa que ho omple tot, tot, tot.

matins dolços

Potser a tots
quan ens arriba l'hora dels matins dolços
quan ja no colem per nosaltres
la polpa del suc
mirem l'artifici en què ens convertí
la pubertat
i intentem tornar a les nostres arrels
escombrar el rastre.

Va resultar
que no estàvem fets de fang,
érem el fang,
érem el basalt.

soy la tamborilera del primero de septiembre

(1) ¿Cómo crecen las flores en ese lugar?
A C. que vuelve de un pueblo de Bolívia con su hijo de cuatro años.
Quizás sobre la imagen que enviaste, lo que veo es un cachorro
gateando sobre un porche de arena. 
¿Son así ahí las flores?
entre tu cansancio y el niño,
entre el cemento y las desgranadas puertas,
yo imagino ese lugar,
como un lugar de niños fuertes,
de flores creciendo en la pared.
Yo le dí un biberón,
al reencuentro me hablarás de carne,
a estas flores carnívoras que hemos de alimentar
con el sudor y la lágrima
tu rostro agotado es ahora
un cúmulo de rosas con espinas.
Quizás ahí las flores,
crecen como estalactitas dentro del vientre
que se clavan y usurpan 
y del helor te salen surcos alrededor de los ojos.
Aquí el cobijo ¿está garantizado?
Aquí las flores ¿ablandarán sus pétalos?
Aquí los dientes ¿masticarán lo cálido? 
Cuéntame entonces, a tu vuelta, con tu piel lechosa tu pelo claro,
con tu hijo de aceituna pero con labios de mamá,
¿cómo crecen las flores en ese lugar?

(2) Para alguien soy una mujer con una pandereta. Para mí esto es un espejo. Para mí esto es un regalo; desprender a veces lo que llevamos, como el polen de nuestra alma. 

(3) Quiero inmortalizar un halo de luz sobre las hojas de mi planta verde; un círculo perfecto dibujando una sombra oscura. Pero cuando me levanto a buscar la cámara el momento ya ha pasado y ahora soy yo la única que sabe que un halo como ese ha sucedido el uno de septiembre.