riumar, deltebre. (gener 2018)

I.
Jo no ho sabia pas que la terra en què vaig néixer havia amagat un desert tan bonic per nosaltres. 
Un desert davant del mar. Tampoc podia imaginar-me com d'inspirador pot ser el buit, què significava el paisatge verge sota els nostres peus. Passegem per la sorra fina, per una imatge que bé podria pertànyer a qualsevol altra racó de món. Com si haguéssim viatjat altre cop a paratges desconeguts, l'esplanada és immensa, i és precisament aquesta immensitat en què no cap res més que ella mateixa, la que ens remou per dins.
En aquesta absència m'hi retrobo com a ésser; entenc que aquí les emocions, els pensaments, poden amplificar-se, que aquest lloc està fet per anar amunt i avall amb un mateix. Potser aquí hi ha amagada tota la melancolia, tota la solitud que arrosseguem com a espècie, aquest és l'espai on podem deixar anar el que duem sota la pell fins a veure com s'esmuny entre aigua salada.
Ítaca bé podria ser aquest lloc, que pertany de cop i volta més a dins meu que a fora. Imagino viure els estius a una casa de Riumar, entre els carrers peculiars que semblen estar permanentment amb les calçades enlaire i el terra sense asfaltar, com si el sòl no volgués doblegar-se davant l'humà. Aquí no hi ha res, totes les vivendes semblen abandonades encara que s'hi senti els seus propietaris treballar al jardí. Imagino matins passejant per aquesta platja, si se'n pot dir així d'aquest balanceig que condueix a la nostra profunditat, a allò veritable que fa de cadascú de nosaltres quelcom únic i irrepetible. 

II.
Si hagués crescut en mig d'aquestes passejades solitàries, a trenc d'alba, descalça sobre les dunes, què hagués escrit? Hagués sigut capaç d'explicar contes? Contes que comencessin amb la cabana de fusta davant de l'espuma pausada, creant un personatge solitari per omplir-la. Contes que expliquessin com els flamencs del trabucador posaven el cap dins l'aigua i estenien les seves ales rosades com si s'haguéssin empastifat de roselles només llevar-se. Com el cel semblava una flamerada gegant que s'estenia i vorejava les roques fent-les semblar pedres precioses esculpides per antics volcans. Com les closques de les petxines explicaven secrets de les profunditats del mar, de vaixells enfonsats, d'illes secretes.

III.
M'imagino com la pell se m'hauria convertit en pansa entre camí i camí, saludant als pocs que sempre fèiem vida amunt i avall. I sabríem moltes més coses, i entendríem moltes més coses, d'haver pogut anar, d'una banda a l'altra, escoltant l'onatge, deixant que el vent ens desfés els plecs del vestit. Com els peus en contacte amb la terra, queden molt més arrelats, savis i serens.

dos mil divuit, l'any de les noves etapes.


I.
Quan arribem a casa penjo junt amb les grues de paper les nostres fites d'aquest any. Totes elles parlen de bondat, ganes de millorar, d'espavilar-nos, d'acabar i començar etapes, fases, tornar a trobar-nos vulnerables davant els camins, prometent-nos que les decisions les prendrem amb la mà al cor i el cap clar. Un nou cicle s'inicia i amb ell ganes d'aprendre a estar del tot presents en aquest món.


II.
A Pamplona dormim, plou, el camí es va fer de neu i nosaltres vam anar a poc a poc, descobrint sota el vel de boira un paisatge d'una blancor absoluta. Hem menjat llaminadures en un llit gegant, envoltats per un tul blanc. La primera manera d'estimar-nos ha estat d'amagat contra la ceràmica freda. Hem vist 'León el profesional' a la cuina junt amb un munt de vídeos sobre cinema i càmera. Ens hem dit coses boniques i ens hem endut les gosses a un bosc ple de roures gegants, amb unes branques fortes i immenses, capaces de transmetre'ns aixopluc, jo jugo a reconèixer les fulles i plantes del sotabosc, poder-les saludar pel seu nom em sembla una bonica manera de fer-me conscient de la seva existència, d'estar present, en consonància amb l'entorn. Hem comprat un pal de pluja i ens l'hem deixat, també sota el llit s'han quedat les calces noves d'encaix que tant m'agraden. La vida ha anat a poc a poc, i a la vegada massa depressa. I ara que això s'acaba, aquests dies de descans s'han fet curts i ja els enyoro, tornar al ritme habitual em fa mal només pensar-hi, un dolor intens i un esgotament profund, vull viure dins l'assossegament, cansada d'omplir; després de les pròximes tres setmanes, intensives i monstruoses, l'únic que desitjo és buidar.


III.
Ocells blancs, vermells i verds dansen davant els nostres ulls. Els faig fotografies. Penso en crear un àlbum ple d'ocells, en comprendre els seus cants, saber-ne els noms. Hi ha en ells quelcom alegre, un bon auguri, la bona sort del bec que troba l'aliment, la llibertat de qui construeix el seu niu allà on va, el seu caràcter nòmada, savi, connectat als cicles vitals.
Per cap d'any n'envio un que em sembla especialment bonic, especialment ple de bons pressentiments, li dic que cuidi i canti a un ventre ple de vida, li dic que trobi la cançó adequada per una llavor que creix. 
També a casa intento reproduir un d'ells treballant la llana, un regal bonic per una altra dona que va encarregar-se de vetllar per mi, volia oferir-li quelcom que vetlles per ella, però en una distracció un dels gats que es mantenia a l'aguait ha pujat a l'escriptori. La seva primera caça. La caça de l'ocell. Tot i els meus sanglots després de moltes hores d'amanyagar la llana entre les mans, la cadena alimenticia s'ha fet palès d'una manera una mica vulgar, còmica, quotidiana, però mostrant-nos una rasquícia de naturalesa oblidat. 
I aquí les engrunes d'ales i ventre roig. I aquí que aviat tornaré a començar el teixit, perquè la destrucció sempre va prosseguida de construcció, i en el fet de crear ens trobem i ens fem, seguim sent allò que som. Aquest cop en tindre més compte i oferiré, al nou ocell, un lloc més adequat, més allunyat dels felins. 

notes escrites als marges de 'Los pájaros, el arte y la vida'.


I.

La llum d'aquest moment m'omple el ventre
quan se'n va i torna,
precisament,
com si respirés amb nosaltres,
es compassa,
al teu pit que s'infla.

II.

Totes les escenes del nostre últim estiu s'han quedat vives dins meu, com si no haguéssim tornat mai del tot, com si no hagués parat de conduir per les mateixes carreteres calentes i ondulades. Potser això és el que passa quan viatges sense rumb, el seu caràcter ple de pics i rampes fa que el cercle sembli incomplet i etern.
Encara em veig molt nítidament vestida de vermell a la plaça de Badajoz, amb tot aquell sol que ens desfeia com si fóssim mantega o cera. Aquella olor característica a suor. Tot manté el seu color viu quan hi penso. Les nits congelades a Galícia o aquella entrada desastrosa al Marroc que va fer que ens perseguís la policia marroquí en una furgoneta blanca. Recordo amb tot detall la copisteria de Jerez, que feia que tot semblés estar passant en un altre moment de la història, amb aquell estil tan peculiar.
És curiós que, al final, el que queda dels viatges és aquell home de la gasolinera que va donar-me guants de plàstic per 'estas manitas lindas', els lavabos i les dutxes dels campings, la manera d'estendre la roba envoltant la tenda de campanya. El nostre vagar no és contemplatiu sinó que està ple d'accions minúscules però autèntiques, és així des que ens vam conèixer i tot i prometre que la pròxima escapada estarà més plena de destins que de fer camí constant, crec que tornarem a caure en els nostres propis vicis d'asfalt i gasoil. Passo dies sencers conduint, dies sencers sotmesos als basalts d'aigua en perill d'evaporació mentre tu, com a bon copilot, vas canviant les cintes de música segons el paisatge. 

III.

La manera humana en què el nostre gat intenta agafar un dit de la meva mà, amb compte, amagant les urpes, amb una delicadesa expectant, gairebé amb amor.
Ahir llegia 'Oso' de Marian Engel, i per uns instants vaig tenir la certesa que el pas de l'amor (la carícia) a la brutalitat (l'esgarrapada ferotge que abaixa esquena avall), és humana precisament perquè prové del regne animal. La naturalesa em va semblar, llavors, increïblement bella, pura, real, i increïblement feridora, capaç de fer-nos sentir desenqueixats, incapaços d'entendre la rapidesa en què el dolor envaeix la tendresa. 



IV. 

Va haver-hi un temps, als quinze o setze anys, en què podia passar matins o tardes senceres asseguda en un banc, esperant que per aquella vorera passés la persona que per aquells moments era important. Durant els anys posteriors, aquella espera m'avergonyia, m'aclaparava, ridiculitzava la meva figura fins a l'absurd, se'm feia insuportable, però amb el pas del temps i la distància - quan ja no vaig tenir res a veure amb mi mateixa a aquella edat - les anècdotes que havien anat sorgint d'aquelles llargues estones s'han fet simplement això; anècdotes, i potser una senzilla mostra de la meva paciència, el meu tarannà. Esperava amb una precaució i optimisme increïbles i obscens, com si d'aquella persona només pogués endur-me'n un trosset de caminar sobre el qual poder escriure o dibuixar un 'tap, tap, tap' nerviós i sorollós. En el fons potser era més aviat una cerca d'inspiració que no pas assetjament encobert de casualitat, potser tota aquella història era ben bé una continuació dels meus estudis de dibuix i pintura, com quan un espera l'albada o la posta de sol, atent per immortalitzar-la.
Recordo que un dia d'estiu va començar a ploure, una pluja calenta i enganxifosa que s'adheria als meus pantalons curts d'adolescent. No em vaig moure d'allà fins que el meu cos estava xop i em relliscaven els peus dins les sandàlies. Crec que no era per ímpetu sinó perquè aquell dia la pluja em va semblar inofensiva, i els qui s'amagaven als porxos i corrien a eixoplogar-se, uns histèrics.

V.

Em sembla bonic que ens sigui igual que el llençol estigui tot ple de pèls de gat, o que la casa no sempre faci bona olor, o que puguem convidar a amics a sopar sense gaires floritures, compartint les sobres dels menjars de nadal, oferint la poca cosa que tenim. 
Quan els pèls del gat, les olors o les visites inesperades em molesten, sé (tot i que gairebé mai ho reconec) que altra vegada estic atrapada en la neurosi social, necessitant que el meu exterior estigui suficientment endreçat, suficientment perfeccionat, per poder tirar endavant amb grans esforços físics i mentals. 
Hem de revolucionar-nos per tenir la possibilitat d'estar tranquils i nets per dins, permeten el caos del voltant, acceptant la imperfecció dels embolcalls.

VI.

Què busquen les ninetes dels animals quan se'ns queden mirant llarga estona?
Què hi veuen en tots nosaltres?
Senten compassió, potser?