highline desembre de 2017

Arribem cap al migdia, condueixo per camins estrets i enfangats, travessant rierols i enfilant per senderes de rocs amuntegats que fan malbé els baixos del cotxe. Ja hi ha una línia de 500m de llargada i més de 120m d'alçada, en ella Rodri posa un peu rere l'altre amb determinació. És la primera línia de tals dimensions i altitud que s'ha muntat mai a Espanya i en Leo, la Blanca i jo som dels primers en fotografiar-la. 
Intento entendre què se sent allà dalt quan els veig enfilar-se; potser s'assembla a caminar pel cel, o a ser aus, o a l'estar plens d'una solitud magnífica, on poden retrobar-se amb tota la força del seu interior. Com ha de ser veure els arbres des d'aquesta mirada d'àguila; taques verdes, grogues i rogenques. El posat concentrat, d'una concentració que només s'aconsegueix en moments de fusió, on un és part d'un tot natural, d'un organisme complex, meravellós i perfecte.
La confiança cega en els propis peus m'aclapara. Asseguts mirant el barranc tot agafa una aura mística, com si la llibertat, tot el que som i serem, es trobés ben bé en estar aquí, al mig del no-res, sent part de la manera en què bufa l'aire, contemplant, alçant els braços per traçar un camí sospesat, confiant en la magnitud de nosaltres mateixos com si fóssim pedra, arbre i vent.

*  *  *

Aquí dalt s'ha fet fosc aviat. Hem encès un foc a terra assegurat per un cercle de rocs. Portem tantes capes de roba que gairebé no ens podem moure.
El fred se't posa dins dels óssos i et baixa i puja vèrtebra a vèrtebra fins a expandir-se i tornar-te vermelles les puntes dels dits i el nas. Fer nit al mig del bosc t'omple d'una emoció suau i primitiva; potser encara duem a les cèl·lules alguna resquícia d'aquella època nòmada dels nostres avantpassats, la memòria tàctil ens fa entrar en contacte amb la sorra del terra, amb les mans que descobreixen el foc per primera vegada i s'hi amunteguen buscant l'escalfor.
Som una dotzena en rotllana, els gossos també s'arrauleixen, i fins i tot tanquen els ulls amb un posat de plaer i serenor notant la calor a les galtes. Alguns altres posen el cap sobre els nostres genolls i miren el menjar amb ulls molls. La carn sobre la brasa, el vi que corre de mà en mà, els espàrrecs i els quadradets de xocolata negra que van voltant.
Les llengües es barregen formant una música estranya, quan arriben els francesos amb menjar del poble ho fan tocant les trompetes i el saxo en un preludi improvitsat. Algú parla de com l'energia flota al nostre voltant i mentrestant s'escolten les campanes de les vaques moure's a poc a poc. Quan es parla d'energia el que es vol dir és que tots els entrebancs es resolen seguint el flux dels esdeveniments, despertant amb el sol i adormint-se en fer-se fosc. Somrient, mirant-ho tot amb ulls bons.

Em dius; vine, ens allunyem de la resta i senyales el cel immens sobre nostre, mai la nit havia estat tan plagada d'estrelles, un braç de la nostra galàxia s'estén, estem atrapats per una cúpula transparent de boletes de llum formant dibuixos.

Escric després de sopar asseguda amb l'esquena arrepenjada a una de les furgonetes, sé que no podré mai trobar les paraules adients per un moment d'aquesta magnitud però sí podré recuperar aquest sentiment trobat entre línies d'una manera espontània, no gaire clara potser, però molt natural.

Són les 20.30h i la fosca ja és total. Enmig de les flames no puc entendre com ens deixem engabiar en una quotidianitat asfixiant, desconnectada totalment de la nostra naturalesa. Tancats i oprimits, seguin sent camperols a les ordres de l'amo feudal, només que ara, de tant en tant, ens deixen seure a contemplar com podrien ser els nostres dies si tinguéssim el valor de ser lliures.

a la nostra llavor

Sovint juguem a imaginar que la nostra llavor creix fins a convertir-se en una nena que sap trepitjar la terra del sòl sense molestar cap altra ésser viu.
Per la vida s'hi ha d'anar d'aquesta manera, no? Amb pas net i segur. Amb la mirada oberta, les narius del nas esteses, les mans a punt per acollir altres mans.
Li ensenyarem que això no és gens fàcil, que a vegades (moltes vegades) nosaltres tampoc en sabem, que a vegades (moltíssimes vegades) ens pot més el cansament, el mal humor, l'egoisme. Però que així i tot ho hem de seguir intentant tant com faci falta.
A la nostra llavor que creix volem dir-li que la por és un acte reflex de supervivència, que no deixi que ningú l'embafi més del compte amb històries de terror, que no permeti abatre's per les ansietats socials, per les pressions ni les opressions. Que s'accepti i accepti als altres, que totes dues coses són un sol art.
Li direm que té drets irrevocables pels quals lluitar, però que de qui ho ha d'esperar tot és d'ella mateixa, que no esperi que els altres facin el que pot fer pel seu propi peu, que tampoc ompli els buits amb allò aliè. Que no hi ha cap altra manera de fer camí que no sigui caminant, i que no es pot resoldre cap problema si no és travessant-lo.
Explicar-li que tot això no s'aprèn en un dia, que donar-se temps és important, que nosaltres seguim sent aprenents i que a vegades fins i tot reculem per agafar embranzida.
I voldríem transmetre, des de dins del nostre interior, que l'essencial, per sobre de totes les coses, és l'amor per la vida, el respecte per allò que ens envolta i per nosaltres mateixos.


transparents


Amb els palmells de les mans ben oberts ens tornem transparents. I és en aquesta transparència on perdem la por, on podem dir; aquí sóc, no només estic present sinó que, més aviat, sóc present. Estenc els braços i deixo que els esdeveniments flotin en l'aire i s'hi dissolguin, flueixin com un rierol en el seu curs. Observo surar els miralls dels rierols, observo els seus giravolts, noto la seva frescor als llavis; penseu-hi, hi ha cap altra plaer tan indispensable com l'aigua freda omplint les nostres goles? 
Amb els braços oberts acollim el que calgui, els vestim amb abrics gegants, ens abracem als matins i a les nits.
Humiteges la teva llengua dins la meva boca mentre sona una de les cançons que escoltarem segur dins una casa nova. Imagino la casa nova com una casa plena de nius d'ocell i teranyines, on els gats puguin engolir sargantanes en comptes d'insípides mosques de brossa de ciutat. Un lloc on les genives deixin de fer-me mal, i les dents roseguessin regalèssia, on la fruita s'estengués per les nostres pells i l'hivern fos hivern i estiguéssim una mica més a prop de viure sense embalats. Tot plegat és com aquells mantells d'abans on s'asseien els nens a berenar pa i vi vermell, no ho he viscut mai, i tanmateix imagino els pantalons vorejant els genolls pelats i els mitjons fins a mig panxell, i crec en les cordes de baldufes i les cançons antigues a la ràdio. Així imagino una casa nova, així imagino viure; amb els palmells de les mans ben oberts, amb el cos i l'ànima transparent, podent ser nosaltres sense neguit i en tot moment, sense demanar perdó per les nostres febleses, mirant als ulls dels rostres als quals parlem.